El passat divendres dia 16 de desembre es va celebrar al cosmocaixa de Barcelona la 10ª jornada d’avenços en TDAH organitzat per la fundació Adana. Aquest any el ponent va ser el Dr. Russell Barkley catedràtic de neurologia i psiquiatria de la Universitat de Carolina del Sud (EEUU), reconegut internacionalment pel seu estudi i coneixement del TDAH en nens i adults. La jornada va ser molt interessant per les informacions aportades pel Dr. Barkley. Els temes que es varen parlar en la jornada varen ser els avenços en el diagnòstic del tdah, nous criteris que figuraran en la nova versió del DSM (DSM-V), els subtipus, les emocions, el funcionament executiu, la medicació i els tractaments psicosocials pel TDAH.

Entre tots aquest temes, el que vaig trobar més interessant va ser el paper de les emocions com a part important d’aquest trastorn. Tots els éssers humans suprimim les emocions primàries (com podria ser la ira) i intentem dirigir la conducta per calmar-nos (això és l’autocontrol) a continuació revaluem les conseqüències (“si no paro pot ser pitjor”) i intentem cercar noves emocions que ens substitueixin les primàries (per exemple intentant pensar en alguna cosa alegre o que serveixi per calmar-nos). Aquest procés aparentment senzill, en un nen/a amb tdah és complex. Les dificultats que tenen en el funcionament executiu, que entre d’altres coses hi ha la capacitat d’autoregulació, fa que sovint els costi controlar l’emoció primària, ja que aquesta capacitat de buscar noves emocions “queda perduda” i per això els costa autocontrolar-se. Això també està relacionat amb la motivació ja que si pots regular l’emoció també pots regular la motivació. Els nens amb tdah depenen de l’entorn per motivar-se, necessiten reforç continu per mantenir el nivell de motivació, en canvi un nen que no pateix tdah la motivació no depèn tant del reforç extern.

Per exemple, molts pares diuen que el seu fill pot estar hores davant l’ordinador jugant amb un videojoc, assentat sense moure’s. En canvi, no pot estar 10 minuts assentat fent deures. La resposta és molt senzilla, el videojoc li dona un reforç continu (premis, punts…) en canvi els deures no. En el cas dels deures el reforç seria a llarg plaç (aprovar) però aquests nens necessiten un reforç més continuat. Això, es pot aconseguir motivant-lo perquè persisteixi en la tasca per exemple reforçant-lo verbalment (“molt bé”) o establint una graella de punts cada vegada que acabi un exercici.